El Minuet

Cap a mitjan segle XVIII es va introduir a Europa el minuet. Es tractava d'una dansa originària de la regió francesa de Poitou, que va adquirir gran difusió a la cort de Lluís XIV, qui ballava els minuets que componia Lully en honor seu. 

Luis XIV ballant Minuet. Grabat segle XVII

Estava escrit en compàs ternari i es ballava per parelles, que sortien a la sala fent reverències i que lliscaven d'esquerra a dreta, de davant a enrere o creuant-se en la seva trajectòria. En el Classicisme musical van compondre minuets, compositors com Joseph Haydn (1732-1809). Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791), i Ludwig van Beethoven (1770-1827), però aquests ho van fer com a part d'una obra més gran, simfonia o sonata.

El minuet es compon de dues seccions, amb repetició de cadascuna. És una de les danses constitutives de la suite, ve després de la sarabanda, i abans de la giga, en general.

La manera de ballar-ho, era amb una rosa vermella a la boca, a més, les dones havien de calçar tacons. Aquesta dansa es va apoderar dels salons de palau, i es posseeixen documents de 1664, que el ressenyen, però la primera descripció precisa de la rutina de la dansa, data de 1706, que els professors de dansa, pretenien mantenir amb les seves regles pures, fora de perill de popularitzacions o simplificacions. No obstant això, cada professor podia imprimir-li un estil propi.

El Minuet de Filippo Baratti (1849-1936)

El Minuet va ser la dansa que va aconseguir més popularitat, com ho prova el que es trobi en multitud d'obres de Lully, Campra, Couperin i Rameau. Amb passos curts, afectats i delicats, tenia un caràcter rococó molt artificial. Diu Mapuy, un dels més cèlebres mestres a finals del regnat de Lluís XIV: "Caldria reunir totes les arts amb la de la dansa per demostrar la bellesa del minuet. Només per començar cal un gust exquisit, un just discerniment, un caràcter tendre, en fi, tot ha de parlar en aquesta dansa: els diferents moviments del cos, el port del cap, els ulls, la boca, tot juga el seu paper per que el resultat sigui un aire de gràcia i noblesa ".

Rei Sol de França

Successor de Lluís XIII, entre 1.643 i 1.715, va ser nomenat "el gran Rei Sol de França" després de representar a Apol·lo, el déu grec del Sol i patró de les arts, en el "Ballet de l'Nuit" que era una al·legoria. El seu carisma, com el seu entusiasme i admiració cap al ballet ho van caracteritzar. Va regnar sota un absolutisme monàrquic, imposant un ordre a totes les coses que es lligaven a la vida al Palau de Versailles. Allà el que succeïa era una ficció constant, atès que es vivia en una "existència teatral", on l'art igualava a la vida perquè en tots dos casos la gent "representava" alguna cosa en comptes de ser-ho. Els membres de la cort personificaven a mites vivents en els ballets, i després continuaven comportant-se en la seva vida diària d'acord al motlle del seu paper, a la manera en què el seu monarca ho va fer amb la seva interpretació d'Apol·lo.

El Rei Lluís XIV vestint el vestit d'Apol·lo

Com ja es va dir anteriorment, aquest monarca va ser un dels més importants aficionats al ballet. Raó per la qual Lluís XIV, prenia classes diàriament amb el mestre Beauchamps i davant el públic va actuar per primera vegada en el ballet de "Cassandre" en 1.651 amb només 13 anys d'edat. Freqüentment participava dels ballets durant el primer període del seu regnat, on prenia el paper de les divinitats més majestuoses, ja que així pensava ell mateix que havia de ser la personalitat de qui ocupés el tron: majestuós. Alguns dels seus papers preferits van ser Neptú, Júpiter i Apol·lo, entre d'altres.

El seu mestre de ball arreglava les coreografies dels seus ballets juntament amb Pecourt, i l'italià Jean Baptiste Lulli componia la música d'espectacles de "Ballet de Cour" i "Comédie-Ballet". En diverses ocasions aquest últim va actuar com a ballarí al costat del seu monarca, ja que Lulli - o Lully, al francès- era compositor i alhora ballarí i violinista. El seu càrrec més important va ser el que va exercir des de 1669-1687 - any en què va morir- en l'activitat musical de l'Òpera de París, on l'hi considerava com tot un dictador.

El gust refinat de Lluís XIV va atreure a col·laboradors i coneixedors de l'art de la dansa que volien demostrar el seu talent en el ballet francès. Tant és així, que fins el cèlebre Molière es va preocupar d'escriure una obra per a la dansa en col·laboració amb l'abans nomenat compositor JB Lulli: "Li Bourgeois Gentilhomme" (El burgès gentilhombre).

Aquest període també es va caracteritzar per l'aparició de la moda com a indústria, començant l'auge de les arts decoratives que es vinculaven tant a la decó francesa com als espectacles, posant a totes les arts a un mateix nivell.