El Col·legi de l'Art Major de la Seda

Després de dos anys de restauració, el Col·legi de l'Art Major de la Seda, joia del barri de Velluters, es prepara ja per a la seva reobertura el proper 17 de juny. 

La indústria de la seda va tenir gran relleu i importància en la València de l'Edat Mitjana, creant-se en 1474 el Gremi de Velluters o seders. En 1479 es van promulgar diverses ordenances dels gremis seders i terciopelistes, creant-se l'ofici de "velluters". Aquestes ordenances van ser aprovades pel consell de la Ciutat i pel rei Ferran el Catòlic, unint-se a elles uns estatuts i fundant-se la Confraria de S. Jeroni, patró del Gremi de Velluters i patró del Col·legi de l'Art Major de la Seda.

L'edifici gòtic, un casalot del segle XV edificat sobre restes islàmics, va ser adquirit pels seders valencians en 1492, signant l'escriptura el 26 de setembre de 1494 i establint el gremi, un ofici llavors en auge, gràcies sobretot a la immigració de artesans genovesos que van portar a València les seves noves tècniques. El col·legi incloïa la parcel·la i un hort.

Entre aquesta centúria i el segle XVIII no es va deixar d'estendre pels camps valencians el cultiu de la morera, destinat a alimentar els cucs de seda, i la sederia va arribar així a convertir-se en la gran indústria de la València il·lustrada. 3.800 telers es concentraven en aquella època al sud-est de la ciutat, que significativament va rebre des de llavors el nom de barri de Velluters.

L'edifici va ser reformat en diverses ocasions durant els segles XVI, XVII i sobretot al segle XVIII, per això mostra característiques d'estil barroc al que va passar al 1700. L'any 1981 aquest edifici va ser declarat monument històric-artístic nacional.

Els emblemes del col·legi són: El lleó, el capel cardenalici, la llançadora, els ferros i la tellerola, que constantment veurem dibuixats a les parets, rajoles i façana del col·legi.

Per a la restauració de la façana es va fer un estudi dels estrats i es va arribar a la pintura original del segle XVIII. S'ha comprovat que a la façana del moment ja es van simular carreus pintats. Segons explica l'arquitecte director de l'obra, Fernando Aranda, «era habitual del barroco ilustrado reproducir sillares pintándolos». A més, en els laterals i dintells dels balcons han aparegut uns dibuixos que voregen els finestrals. I també s'ha pogut comprovar que el relleu de pedra amb un 'capel cardenalici' que està sobre la portalada d'accés tenia originalment color. En concret, el barret era vermell i les borles de seda eren verdes.

Al lateral de l'edifici s'ha recuperat un arc gòtic i s'ha dissenyat una porta de ferro que inclou el motiu distintiu del gremi, un lleó rampant que es repeteix en tota la portes i també en els escocells dels arbres que s'han instal·lat a l'oasi de l'hort recuperat amb aquesta restauració.

Al pati s'ha creat una sèquia per incorporar el so de l'aigua i s'han plantat, amb l'assessorament del paisatgista Juan José Galán, tarongers, un llimoner, palmeres i una morera, espècie que servia per alimentar els cucs.

En aquest espai, a més, s'ha incorporat una zona de cafeteria, per als futurs visitants del museu que tindrà vistes a aquest oasi.

A l'interior d'aquest edifici la joia de la corona, sense cap dubte, és el sòl ceràmic del saló de la actes. El paviment consisteix en una bella composició de rajoles del segle XVIII que al centre mostra una al·legoria representant la Fama i en els angles les quatre parts del món llavors conegudes i representades per dones arrossegades per simbòlics animals: Àfrica per lleons, Amèrica per caimans, Europa per cavalls i Àsia per elefants.

El saló té quatre balcons, dos al carrer i dos al pati interior. Els balcons que donen al pati posseeixen taulellets representant lluita de cavalls i d'elefants seguint el mateix tema del centre del saló. Així veiem en un dels balcons a Europa, representada per dos cavalls lluitant, i en l'altre a Àsia, representada per dos elefants també lluitant. Encara que semblava una missió impossible, s'ha pogut retornar l'esplendor a aquesta ceràmica que reprodueix la importància de la seda valenciana a tot el món.

En aquest sòl s'ha instal·lat un vidre de metacrilat per a una millor preservació i s'ha instal·lat un segon a la zona acordonada exterior, que és per on es permetrà el pas de visitants.

El mateix procés de la Fama s'ha seguit en el conegut com a sòl de les 'pometes', de 1.500 peces, i el del mocadoret, amb peces blanques i verdes.

En la col·lecció del museu s'exhibiran mostres de les riques sedes per a vestits de valenciana, casulles religioses, llibres, una mostra de la cria de cucs i fins i tot es podran veure telers centenaris i maquinària d'antics tallers i fàbriques, i que han estat sotmeses a un procés de restauració, disposant de telers manuals de espolí, i de teixit llis dels segles XVII i XVIII, en els quals es teixia les teles de espolí, Damasc i Vellut, filoses, fusos, canilleres, màquines de passamaneria, retorçadores, màquines Jacquard etc.

Teler amb més de 250 anys exposat en el Col·legi

Al Col·legi des dels seus temps més antics, s'ha impartit classes de teoria dels teixits, anàlisi, disseny i posada en carta dels dibuixos decoratius. Aquestes classes de tecnologia tèxtil són molt necessàries per al coneixement de les clàssiques teles de espolí i de totes les teles valencianes dels segles XVII al XIX, així com els coneixements bàsics necessaris per al disseny i la realització dels teixits actuals.

Les visites guiades començaran el dia després de la inauguració, és a dir el proper dia 18 de juny. L'empresa encarregada de fer el recorregut guiat és Turiart, la mateixa firma que s'ha quedat les visites de l'església de Sant Nicolau -també restaurat per la Fundació Hortensia Herrero-. 

El museu estarà obert tots els dies. Els dilluns, diumenges i festius serà de 10 a 14 hores i la resta de dies de 10 a 19 hores. El preu general és de sis euros; si són residents a la província de València, quatre euros; i 3 euros per a aturats -si ho acreditant-, nens fins a 16 anys, gent gran, pensionistes o persones amb discapacitat.

La danza y el baile en el Siglo de Oro español fueron una prácticas habituales en ambientes populares y cortesanos. El baile en dicho siglo, además de un entretenimiento, era un ritual de fuerte carga social y por ello era practicado por todos los sectores sociales. Según los datos que se desprenden de los numerosos tratados destinados a esta finalidad. La danza en todas sus dimensiones se había convertido en una práctica totalmente codificada, de difícil ejecución, en algunos casos, y de una importancia social que quizá ahora no alcancemos a valorar en su justa medida.

El baile era el entretenimiento predilecto de los estratos sociales inferiores, al igual que la danza era para los privilegiados un elemento fundamental dentro de los protocolos que seguían las relaciones personales de la época. Tal es así, que en la mayoría de los casos la danza constituía un auténtico formulismo social al que se debía responder debidamente. Del mismo modo, fue una práctica con una naturaleza comunicativa de primer orden. Si en los ámbitos populares bailar era un entretenimiento diario, siempre había tiempo y espacio para “organizar la zarabanda”, en los cortesanos saraos y danzas formaron un binomio perfecto e insustituible.

Ahora bien, hay que realizar una precisión al respecto, pues la danza en los ambientes cortesanos no posee la misma naturaleza que en los populares. Algunos autores han intentado precisar estos conceptos procediendo a una distinción entre danza y baile, definiendo a las primeras como danzas de cuentas y bailes de cascabel a los segundos. Sin ánimo de profundizar y entrar en detalles, ambos tipos de baile se distinguen tanto por las formas de representación como por los ambientes donde se ponían en práctica. El Diccionario de Autoridades de 1726 todavía diferencia danza de baile al señalar que “danza es baile serio en que a compas de intrumentos se mueve el cuerpo...”, mientras que del baile señala que es “hacer mudanzas con el cuerpo y con los pies y los brazos...”.

Danzas de corte:

Habitualmente eran danzas de pasos y mudanzas graves y lentas, propios de los escenarios donde se desarrollaba. La coreografía de estas danzas estaba perfectamente codificada en el caso castellano desde las primeras décadas del siglo XVI en el manuscrito conocido por el título Reglas de dançar conservado en la biblioteca del Palacio Real y para el siglo XVII en el tratado no menos importante debido a Juan de Esquivel Navarro: Discursos sobre el arte del dançado (Sevilla: 1642; Madrid: 1647?). En ambos se encuentra una amplia descripción de la piezas a danzar y especialmente de las coreografías que acompañan a cada pieza.

De entre los bailes cortesanos más habituales podemos destacar la Pavana, baile lento, de cuidados movimientos, y la gallarda o tourdion, ágiles y rápidos aunque conservando la impronta palaciega con la que fue concebida.

En cuanto a la gallarda, las fuentes indican que originalmente es un baile palaciego especialmente castellano. Teóricos de la época nos describen con todo lujo de detalles la forma de danzar una Gallarda a la manera de Castilla, en la que sólo se procedía al movimiento de pies:

“La reverencia ha de ser, grave el rostro, airoso el cuerpo, sin que desde el medio arriba se conozca el movimiento de la rodilla; los brazos descuidados, como ellos naturalmente cayeren; y siempre el oído atento al compás, señalar todas las cadencias sin efecto. ¡Bien! En habiendo acabado la reverencia el izquierdo pie adelante, pasear la sala, midiendo el cerco en su proporción, de cinco en cinco los pasos”.

Any 2016. Prohibició de les Danses del Corpus a l'església del Patriarca

Els responsables del Reial Col·legi del Corpus Christi de València (el Patriarca) han prohibit aquest any 2016 que es realitzin les Danses a la processó de la Vuitena del Corpus.

Aquestes danses van ser recuperades a iniciativa de l'Institut Valencià de la Música per Rodrigo Madrid, director de Capella Saetabis, que va treballar durant deu anys en la recreació dels balls al capdavant d'un sòlid equip d'investigadors, músics, coreògrafs, mestres de ball, dansaires i indumentaristes per recuperar unes danses en les que treballen al voltant de trenta persones.

Les actuals danses van començar el seu camí fa cinc anys, el 2010, amb l'entusiasme del públic que omplia el Reial Col·legi del Corpus Christi de València per admirar l'espectacle sacre que allà es realitzava "recuperat per a major grandiositat de la celebració eucarística". L'any passat ja hi va haver un intent de prohibició perquè aquestes danses no es ballessin. Aquest any l'ordre ha estat contundent: les danses queden desterrades definitivament de la processó de la Vuitena del Corpus a l'església del Patriarca.

Les Danses per a la processó del Corpus van ser realitzades per encàrrec del Patriarca de València Sant Joan de Ribera al seu famós mestre de capella Joan Baptista Comes en 1609. Cal pensar que l'origen sevillà de Joan de Ribera va haver d'influir perquè s'instauressin a València unes danses que, a imitació de les celebrades a la capital andalusa, contribuïren amb el seu desenvolupament al boato exterior a la processó del Corpus valencià.

Si bé és cert que Sant Joan de Ribera en arribar al final de la seva vida les va prohibir, com així consta en les Constitucions fundacionals, era tal l'entusiasme popular que les danses despertaven que, tot i la prohibició del Sant, van estar realitzant-se per espai de diversos segles. Ni tan sols l'any que va morir el fundador (1610) van deixar de celebrar-se, abans bé, la seva fama va anar creixent any rere any.

Aquest frenesí per l'espectacle sacre en la processó del Patriarca va augmentar durant els segles XVII i XVIII com queda reflectit en les actes capitulars d'aquesta església amb la renovació dels papers de música, els vestits i la confecció d'un cadafal portàtil a què es pujaven els infantillos i que es traslladava d'un lloc a un altre de la processó per permetre el major lluïment dels dansaires.

Així ho reflecteix José Climent, expert musicòleg, si documentat llibre "Juan Bautista Comes i el seu temps" citant el Llibre de Determinacions, tom II, foli 118 de la pròpia església:

“En 1 de junio de 1696. Assí mesmo quedó determinado que para que las danzas se luciesen en los claustros en la Procesión del Cabo de Octava, se hiciese un tablado portátil y que se pusiese en los puntos destinados para las danzas y  para que sobre él danzaran los infantes, y assí se lucieran y gozase de la fiesta”

Era tal el fervor popular que tenien les danses que per suprimir-les hauria estat necessari suprimir la processó. Les danses es van celebrar ininterrompudament des 1604-1814.

Segons assenyala l'estudiós del Corpus valencià Baltasar Bueno, “Fue en 1814 cuando el ultraconservador arzobispo de Valencia, Veremundo Arias las eliminó de la procesión eucarística. Le debió de parecer irreverente al arzobispo Arias la presencia de los infantillos danzantes en la procesión y las prohibió”.

Més d'un segle de silenci absolut al llarg del segle XIX i bona part del XX van donar pas a intents parcials de recuperació en els anys 1966, 1972 (VIII Congrés Eucarístic Nacional), 1997 i 2002 fins que en l'any 2005 Rodrigo Madrid, com a director del Projecte, amb el suport de la Generalitat Valenciana, la Societat Espanyola de Musicologia, la Universitat de València, la indumentarista Victoria Liceras i el permís del Patriarca van escometre de forma integral un projecte per a la recuperació de la música, la realització del fastuós vestuari i la recreació dels passos de ball que van donar com a resultat les actuals Danses del Corpus.

“Estoy asombrado ante esta prohibición” ha declarat Rodrigo Madrid als periodistes, per seguidament afegir que les danses es tornaran a fer l'any que ve, fora del Patriarca, en un dels diversos llocs sobre els quals actualment s'està negociant.

L'acurada indumentària havia estat dissenyada per Victoria Liceras “Es del estilo XVII. Me basé en unos libros antiguos de patrones, sobre todo del libro de Geometría, Práctica y Patrones de Juan Alcega. Llevan calzón acuchillado, un jubón, golilla tipo lechuguilla, calzas de hombres, zapatos con orejas y un sombrero similar al que llevaba Felipe II, pero en lugar de negro, como es para niños en rojo eucarístico”