La Xàquera Vella

Vicente Boix ens descriu la xàquera, com un ball antiquíssim, acompanyat de tabal i dolçaina, elegant, distingit, cerimoniós, greu, silencios, de poc moviment en contrast als balls que estaven popularitzats a la regió, i amb la circumstància notable que la parella que formava "el cap de la dança", devia estar formada per una dona casada, i no podia parlar ni riure davant del seu acompanyant, ni estava ben vist que les joves posessin la seva mirada en l'home.

També donarem la versió que ens ofereix el Baró d'Alcahalí en estudiar la "Xàquera vella": “Es tal la danza de una corte tan sombrío y elegante que en nada difiere de las celebraciones pavanas que se celebraban en la corte de Luis XIV y Luis XV en Francia”

La Xàquera era una dansa abans molt estesa per tot el que fou antic regne de Valencia. Era ballada al so de la dolçaina i tabalet per un nombre indeterminat de parelles, generalment a la nit, en una plaça o lloc public, al voltant d´una foguera. Era presidida pel rector i l´alcalde de la población.

En alguns llocs era el mateix alcalde i els majorals els que solien trencar dansa amb les clavarieses; aquestes eren anades a cercar a les seues cases abans del ball i acompanyades a elles, en acabar, pels majorals o clavaris. La primera de les parelles que prenia part en el ball era anomenada cap de dansa, i havia d´esser formada per balladors casats. Quan la xaquera era ballada en celebració d´unes noces, la parella cap de dansa era formada pels nuvis, i la segona parella pel padrí i la padrina.

Els balladors es posaven en dos rengles, encarats, els homes a un costat i les dones a l´altre, i anaven fent moviments d´avenç i de retrocés, alternant amb moviments laterals; s´ajuntaven les parelles alternativa i succesivament, s´encreuaven, i feien encadenats, tot de manera pausada i cerimoniosa.

Acabat el ball, les parelles anaven passant per davant del dolçainer, el qual es posava el barret a la falda, boca per amunt, i cadascun dels homes que havien pres part al ball tirava una quantitat que generalment no era inferior a un ral; el dolçainer, per cada ral que li tiraven al barrret donava una piulada amb l´instrument, de manera que tothom s´assabentava dels graus de generositat de cada ballador; això feia que els balladors no pequesin d´escarrancits i que poguessin estar orgulloses les balladores que havien dansat amb els mes generosos.

J. Martí Gadea opina que la Xaquera valenciana degué estar en el seu apogeu durant el segle XVIII, si es que no nasqué aleshores, i fonamenta la seua opinió en que les principals figures d´aquesta dansa recorden el gust i el moviment de les contradanses i balls de quadre d´aquells temps. Malgrat aquestes raons molt plausibles de Martí Gadea, i que si més no testimonien de la influencia de les danses del XVIIIè segle sobre la manera de ballar la xáquera, tot fa pensar que aquesta dansa és bastant més antiga que el divuitè segle.