El bolero, igual que el fandango i les seguidilles, forma part dels balls espanyols d'origen popular que van ser absorbits per l'aristocràcia al segle XVIII. L'origen del ball bolero està íntimament relacionat amb el moviment cultural conegut amb el nom de "majismo".
El majismo va ser una reacció d'oposició a la moda francesa i italiana, imposada pels Borbons amb el canvi de dinastia. En el camp musical, es va manifestar en la creació del gènere de la tonadilla escènica, espècie d'intermedis musicals que s'intercalaven entre els actes de les comèdies. Els personatges de les tonades eren sempre tipus populars: amors entre “majas” i “majos”, escenes de carrer i caricatures de les madamas i petimetres. Seguidilles, tiranas i fandangos formaven part regularment d'aquest gènere teatral. Les tonades es representaven als teatres madrilenys de la Cruz y del Príncipe, en oberta oposició als teatres de Buen Retiro y los Caños del Peral (avui teatre Real de Madrid) on es cantava òpera italiana. Una de les tonadilleres de més renom, "La Caramba", va arribar fins i tot a influir en la moda de vestir entre l'aristocràcia. El bolero va ser ballat pels millors ballarins del segle XVIII i va tenir el rang de ball de Cort amb Carles III, Carles IV i Ferran VII.
L'esplendor de l'escola bolera, com a moda, va implicar no només a artistes espanyols sinó a altres europeus com les ballarines clàssiques, Elssler, Taglioni, Grisi, i als bailarins i coreògrafs Didelot, Angliolini, Vestris i Viganó, entre d'altres. En aquest ambient, els mestres de ball de la cort descobreixen els balls populars, es desprenen de les tècniques dancístiques i costums franceses, sistematitzen aquests balls populars, els depuren i els ensenyen a les acadèmies divuitesques d'on es traslladen als salons. El bolero acaba així estenent-se per tot Europa fins a inicis del segle XIX i es converteix en el ball de moda de tota la Cort. El seu aprenentatge va anar transmetent-se de mestres refinats a deixebles selectes de les Corts europees, incloent cada vegada nous passos, més vistosos, amb més girs i en definitiva amb unes tècniques més complexes.
A Madrid, el ballarí Requejo es va proposar desposseir el bolero de tot el perniciós i insalubre. Va eliminar del ball lo estrepitós i violent, va ajustar els moviments a compassos més lents i pausats i va incorporar les tècniques de les danses cortesanes i dels ballets francès i italià. Tasca similar realitza la companyia Lefebre a Sevilla. Aquest és el naixement de l'escola bolera coneguda per la seva extremada tècnica, salts, girs dobles i triples, etc. i en el bolero ballat i reconegut per grups de folklore que encara que té una tècnica menys elaborada resulta igualment brillant en la seva execució. Sobre Requejo indicava Capmany :“El murciano Requejo, nuevo legislador del Bolero, asombró a su patria y a los reinos de Valencia y Aragón con su agilidad y destreza, con sus giros, pasos y vuelta, ajustó los movimientos a compases más lentos y pausados, acabando por dejar el bolero en lugar y plaza de baile de cuenta y escuela, así en los estrados particulares como en los salones de la Corte”.
La gran diferència amb el ballet clàssic la marca l'escola bolera amb la utilització dels braços: l'anomenat "braceig a l'espanyola", d'alta complexitat tècnica i interpretativa, on es concentren els accents d'una dansa que fa servir repetidament el contratemps. Per als ballarins de ballet, els canvis de braços, la coordinació entre ells i la diferent velocitat d'aquests amb les cames que exigeix l'escola bolera és una dificultat gairebé insalvable. A això hem d'afegir una altra complicació afegida: les castanyoles o postisses, que han de ser tocades al mateix temps que el ballarí evoluciona amb braços i peus. La principal característica és, però, la rebuda del seu origen, el bolero: l'ànima i la passió expressats amb el tors, els braços i la cara dels ballarins.
Sobre l'origen del nom bolero, hi ha dos opinions. La primera, difosa per Don Preciso en 1799:
“Este título de bolero tuvo su origen, de que habiendo pasado á su pueblo en la Mancha Don Sebastián Zerezo, uno de los mejores baylarines de su tiempo, y viéndole baylar los mozos por alto con un compás muy pausado, al paso que redoblaba las diferencias que ellos tenian para sus seguidillas, creyeron que bolaba...de que resultó que las gentes se citaban unas á otras para ir á ver baylar al que bolaba, ó segun ellos, al Bolero.”
Una altra opinió sosté que el nom es deriva de las “boleras”, “bolas o madroños” que adornaven els vestits dels macos.
El Bolero, és per Aureli Capmany, un ball nacional que va sorgir a mitjans del segle XVIII a partir d'altres balls de tall, del Fandango i de la Seguidilla. És un ball creat amb el propòsit de divertiment i lluïment de la noblesa. La seva estructura coincideix amb la Seguidilla, que es compon d'una entrada i esta dividida en dues o tres parts o cobles diferenciades per un parat de figura "ben plantá" mentre la música repetix la tornada (ritornel·lo).
Musicalment, el bolero és una dansa ternària que consta de quatre parts: “salida y desplante”, “parado”, “mudança” i “paseíllo”.
Juan Antonio de Iza Zamácola en una publicació de 1799, descriu ja el bolero com "una evolución de las seguidillas". Hereta d'aquestes el compàs ternari, la literària forma mètrica i la seva estructura, que consisteix en tres parts conegudes com cobles o mudances. Aquest joc es repeteix tres o quatre vegades, depenent dels costums de la regió i la preferència del mestre de ball. Després de cada repetició, es produeix una interrupció anomenada el "bien parado", durant la qual el ballarí roman estàtic, però plantant-se en airoses figures.
A la propagació i difusió del Bolero pel territori peninsular influeixen esdeveniments històrics, com per exemple, durant les Corts de Cadis, alguns mestres van acudir a aquesta ciutat escapant de la invasió francesa i molts es van quedar a Andalusia, però sobretot té els seus orígens a finals del XVIII, quan al final del regnat de Carles IV, l'empobriment en la Cort va fer que els mestres de balls emigressin a altres regions, assimilant els balls típics de cada regió, La Manxa, Jaén, Sevilla, València i Múrcia als seus propis. Molts mestres continuaren treballant per al teatre, altres, alumnes d'aquells, acabaren ensenyant ball de comptes a les classes populars. Des del segle XIX l'ensenyament d'aquest ball es va a desenvolupar en els domicilis particulars, desplaçant-se a ells els mestres boleros. Les classes socials amb més poder adquisitiu pagaven a aquests “mestres boleros” per aprendre les passades més originals, vistoses i difícils amb les que poder enlluernar a les seves amistats i marcar la diferència amb la resta. El Bolero era un ball de passos complexos en què per efectuar les seves evolucions i desenvolupaments havia de tenir una especial capacitat artística i agilitat, de manera que, sovint, eren interpretats no només en romeries i festes, sinó també com un espectacle en teatres i escenaris.
Al País Valencià van destacar sobretot les escoles creades a Valencia, Alzira i Xàtiva, de la qual procedeix un dels primers Boleros que tenim documentats a València, el Bolero Vell de Xàtiva que data del segle XVIII. Estem davant l'època daurada del Bolero valencià, protagonista absolut de les manisfestacions artístiques de l'època, encara que la seva gran època de difusió i desenvolupament va ser en ple segle XIX.
La dificultat de l'execució del ball bolero i els coneguts com Balls de comptes o balls escolaritzats, era la que creava la necessitat d'aprendre d'un mestre bolero que ensenyara les complicades mudances i moviments que aquest tipus de ball escènic d'exhibició requeria. La demanda creada en segles passats per l'èxit dels balls boleros, va proporcionar treball a multitud de mestres de dansa que van proliferar per tota la península.
No obstant això, amb els canvis de costums, sobretot per la importació de noves modes com els balls agarrats europeus, el ball bolero va anar caient en desús, i possiblement ja en l'últim terç del segle XIX es trobava refugiat entre determinades minories (les classes més benestants de zones rurals, però també de les urbanes, que podien pagar els ensenyaments), que així mateix van anar perdent el gust per aquesta classe de balls que tant d'esforç i dedicació precisaven.
