- EL ROCOCO –
La decoració d'estil rococó és molt extravagant i rica. Sense importar els seus excessos, resulta molt elegant. Aquest estil decoratiu aconseguir el seu punt màxim en 1700 i 1780 a Europa occidental. El seu nom significa "rocalla" en francès, la qual cosa és apropiat ja que el rococó s'inspira en l'asimetria de les corbes naturals d'arbres, núvols i flors.
El Rococó també es coneix com a barroc tardà. Els motius orientals van ser incorporats a l'estil barroc i les formes quadrades van donar pas a línies sinuoses i les formes. Les motllures daurades són una de les característiques clau de la decoració d'estil rococó. Parets i sostres ricament decorats en els quals contrasten tons pastís i or. Hi ha una certa barreja d'elements estètics de diverses cultures, inclosa les orientals, que van permetre crear una certa atmosfera casolana. L'ampli ús dels miralls rococó va ser característica, amb marcs en forma de intricat que sovint eren daurats.
Els mobles rococó estaven fets de fusta de caoba laqueadas en daurat i entapissats en cuir, brocat o vellut. També tenien sinuoses siluetes esculpides que complementen els dissenys de les parets i l'acabat del sostre. El rococó francès era conegut per usar colors com el groc, ivori rosa i or, blau cel i crema. La combinació dels pastissos i l'or és típica.
Encara que per a nosaltres aquest estil pot resultar excessiu, el rococó va marcar l'ús lliure de la asimetria, les formes quadrades van donar pas a les formes ovalades i naturals. Fins i tot les habitacions van ser dissenyats de forma oval o disposades per evitar la forma angulosa. És el primer pas per evolucionar a un disseny d'interiors més lliure i orgànic.
Durant el regnat de Lluís XV, les formes decoratives guanyen llibertat i el canvi iniciat durant la regència es consolida definitivament, el barroc dóna pas al rococó.
El rococó és sinònim de Lluís XV, en aquesta època, l'estil dels lluïsos arriba a la seva més deliciosa expressió amb perfecció, gràcia, inventiva i elegància.
![]() |
Bureau Plat |
Les noves costums i gustos van fer que la figura de la dona cobrés importància en l'alta societat, les dones grans coneixedores de les noves tendències decoratives van donar un aire més femení al moble. La influència es concret en Madame Pompadour i Madame Du Barry. Madame Pompadour va portar a crear a Versalles nous estances privades, de gran confort, intimitat i bellesa.
Madame Du Barry va prendre notable importància en les arts decoratives de França com a promotora d'un estil més auster que s'acostava al corrent neoclàssica. La comoditat i intimitat eren les directrius a seguir en la decoració del moment i tot es va fer més petit i acollidor. Madame de Pompadour, va ser amant carnal del rei durant un breu espai de temps -una mica més de 5 anys-. Un cop perduda la passió dels primers anys, va deixar els estança reals i va seguir sent la seva gran amiga al llarg de dues dècades.
![]() |
Madame Pompadour. Retrato de François Boucher |
Fan absoluta del xampany, de la xocolata i l'art, la seva influència es va deixar notar en la decoració rococó de Versalles i altres residències. Protectora d'artistes com Boucher o Nattier, impulsora de l'Enciclopèdia, artífex costat del seu germà de la Plaça de la Concòrdia (antiga plaça Lluís XV), els èxits d'aquesta dona van ser molt més enllà dels llençols del rei. El seu gust pels mobles de l'època, la va convertir en assídua de l'ebenista més famós del moment -Jean François Oeben, que va treballar per a ella profusamente- i en la primera abanderada del rococó, primer, i més tard de l'estil de transició al Lluís XVI . 20 anys d'influència, que a més dels èxits dalt citats, ens han deixat el Petit Trianon, construït en honor seu, encara que no estrenat per ella, les mesures de la copa de xampany perfecta, modelada en un dels seus pits -segons diu la llegenda- i la creació de les manufactures de la porcellana de Sèvres (el clàssic rosa d'aquestes peces es va batejar amb el seu nom: rosa Pompadour).
Aquest moment daurat, no només aplicat a les refinades costums de l'aristocràcia i la classe alta, sinó a qualsevol cantonada de l'habitació, posa les bases per a la casa actual. Com ja comentàvem en el post anterior, es creen nombroses habitacions amb diferents usos, com el despatx, l'avantcambra o el menjador. Si bé, la difusió d'aquests conceptes va trigar a arribar al comú dels mortals, més o menys un segle, quan ja la burgesia havia arribat a un còmode estat d'estrat social. Tot i la revolució, l'esperit de confort va sobreviure a les rodants caps dels nobles i es va instal·lar en l'ànima dels sans-culottes.
Els ebenistes van intentar descobrir l'acabat de la laca d'origen xinès i japonès tan gelosament guardat. La laca, substància resinosa treta de l'arbre de la laca, després diversos tractaments es convertia en un vernís resistent. A causa de que la sàvia a la qual anomenaven urushi era verinosa al tacte fins que s'assecava, el seu ús estava en mans exclusives d'artesans degudament formats. Aquesta polímer natural tenia un gran poder adhesiu i un acabat molt brillant, el que la cap molt útil per preservar i embellir la fusta
Els germans Martín, laquistes i envernissadors del rei van idear un sistema que consistia en enganxar fulls de paper i passar-les pel foc per suavitzar-i tenyir de tota mena de colors, per després envernissar amb resines i esmaltarlas amb goma aràbiga, així es van realitzar innombrables encàrrecs de Madame Pompadour al gust del Japó i la Xina.
![]() |
Bureau plat de Jacques Dubois, 1750. |
El bureau plat és una taula rectangular que serveix com escriptori. La peça mostrada a l'esquerra, obra de Jacques Dubois presenta certa orientalització. No en va, la moda de les chinoiseries fa furor en aquest moment. D'aquí les pagodes i les plaques lacades del frontal.
Durant el rococó, l'ús de la marqueteria és la norma número u, així com la fertilitat de bronzes i sobredaurats a les potes, calaixos i perfils.
Els acabats i decoracions anaven des del envernissat, quan es tractava de fustes de gran qualitat com noguera o caoba; a Itàlia s'aplicava l'anomenat "art povera" que consistia en decorar fusta amb calcamonias i acabats lacats.
A diferència dels bureau plat que eren grans taules d'escriptura, els bureau en pente són d'inferior grandària i té una part elevada amb tapa, darrere de la qual s'amaguen múltiples calaixos i apartats. Les dames, es reserven aquest tipus d'escriptoris.
A l'esquerra bureau en pente atribuït al ebenista holandès Matthijs Horrix. La peça és de 1765. Sobre la tapa una exquisida marqueteria policromada amb flors sobre camp de diamants.
El gremi d'ebenistes de París, era un dels més famosos i poderosos. Signaven els seus mobles igual que els artistes les seves obres, amb segells, garantia de qualitat del moble i supervisaven el procés d'execució del mateix. A Charles Cressent, ebenista de la Regència, segueix una llarga llista de noms com Antoine Gaudreaux, Pierre II Migeon, Jacques Dubois, els Cresson o els Van Risen Burgh. A meitat de segle, s'inicia una lleugera reacció contra la rocalla, però la línia corba contínua al comandament. La decoració és més continguda i, de tant en tant, es permet treure algun motiu a la grega, anunciant l'estil Lluís XVI. El millor representant de l'inici de la transició és Jean-François Oeben (cap a 1720-1763), que serà continuat pel seu alumne Jean-Henri Riesener. Jean-François Oeben va ser el ebenista que va marcar el moment de transició amb els seus dissenys. Nascut a Aquisgrà, es va instal·lar a París al voltant de 1740. Allà va treballar al taller dels Boulle (creadors de la marqueteria amb metall) i posteriorment en solitari. El Garde-meuble Royal, l'alta noblesa i els ministres componien la seva clientela, Madame de Pompadour entre ella.
La peça més famosa dels escriptoris del XVIII, el bureau Cylindre de Lluís XV, és de factura seva, encara que va ser acabat pel seu deixeble, Jean Henri Riesener.
No hay comentarios:
Publicar un comentario