La Pavana renaixentista

Durant el Renaixement, les danses populars es van transformar en balls socials als castells i palaus de la noblesa. Els cortesans van descobrir el ball de parelles, i van desenvolupar danses amb passos estudiats i evolucions preestablertes que calia aprendre per ser bon cortesà. Va començar així una diferenciació entre danses folklòriques, cantades i ballades pel poble, i danses cortesanes o de saló, les que ballava l'aristocràcia.

Durant aquesta època, va ser la baixa dansa, de passos breus i lliscants, en què els peus gairebé no s'apartaven del sòl, la més estesa. Durant el Renaixement els mestres de ball van ser ja comuns; ells establien les regles de cada ball, el ensenyaven i portaven les noves danses d'una cort a una altra. La impremta va afavorir enormement la difusió no només de la música, sinó també de les danses que l'acompanyaven.

La Pavana era un tipus de dansa processional del segle XVI. El Diccionari Harvard de música. Ed. Don Randel. Alianza Editorial S.A. la defineix :

“Pavana, dansa cortesana del segle XVI de procedència italiana. La paraula procedeix de Pava, una forma dialectal de Pàdua; tant la música i la literatura com les danses de Pava o en l'estil paduano es descrivien com alla pavana.”

Pavana, “The Dance in the Garden” Toulouse, siglo XVI

Els exemples més antics que es conserven es troben a la Intabulatura de lauto llibre quart (1508) de Joan Antoni Dalza. La dansa es va fer popular al començament del segle i es va estendre ràpidament per Europa. Altres exemples primerencs es troben a Alemanya a Ain Schone kunstlische Underweigsum (1523) de Hans Judenkünig, a França en Dixhuit basses dances (1530) de Pierre Attaingnant ia Espanya a El Maestro (1535 o 1536) de Luís de Milán.

La Pavana era una dansa lliscada, la més important de les danses baixes. Es ballava amb vestits molt aparatosos, l'espasa al costat i la capa sobre les espatlles. Els ballarins es miraven alternativament, portant els braços amb els colzes cap endavant i els punys als malucs. Els seus moviments circulars feien voltejar la capa recordant la cua dels paons, aquest podria ser l'origen del seu nom. A les corts espanyoles i francesa la pavana es va desenvolupar fins a esdevenir un seguici processional, de gran dignitat i espectacle imponent; els intèrprets, en files, formaven una mena de roda o cua semblant a la del paó.

La pavana va merèixer el títol de Le Grand Bal i servia freqüentment d'obertura en tots els balls cerimonials. Aquestes pavanas també s'usaven en mascarades o ballets o quan s'organitzaven processons de carros triomfals de déus, deesses, emperadors, o reis resplendents de majestat, així com en processons eclesiàstiques d'alguna confraria important.

Era una dansa àmplia, solemne, majestuosa, acompanyada sovint d'una melodia executada per oboès, mentre el ritme el portaven els tambors. Abans de començar a ballar, els intèrprets caminaven lentament al voltant del saló i saludaven al rei i la reyna o, si no als alts dignataris que organitzaven el ball.

Es tractava de passos lliscats amb una infinitat de reverències en què els cavallers caminaven darrere de les dames conduint de la mà i hi havia un moment en què un dels cavallers avançava sol, descrivint una petita corba al mig de la sala i saludant, s'exhibia davant la dama que tenia davant; després retrocedia una mica i saludava a la seva pròpia dama. D'aquesta manera imitava com queda evident, les actituds d'un paó, que es mou d'aquí cap allà d'una manera afectada i lenta.

Com dansa, la pavana va ser sovint interpretada per una sola parella en processó, era generalment un ball improvisat, que permetia ornamentacions (divisions) sobre els passos bàsics. A Anglaterra, era classificada juntament amb altres danses simples i "mesures". A Itàlia, en canvi, era una dansa més complicada, que incloïa seccions de gallarda i altres.

La dansa va seguir estant de moda la major part del segle XVI, encara que la seva popularitat va decaure una mica en l'últim quart. Es va restablir i va aconseguir el seu grau més alt de perfecció artístic sota la tutela dels virginalistes anglesos William Byrd, John Bull, Orlando Gibbon, Thomas Tomkin, Thomas Morley, Giles Farnaby, Peter Philips i John Dowland.

Amb el nom de paduana va florir breument al començament del segle XVII a Alemanya, on es va utilitzar com a moviment introductòri de la suite alemanya. 

La pavana és un tipus de dansa lenta, processional que utilitza en la seva major part una repetició contínua d'esquemes bàsics de passos: dos senzills i un de doble cap endavant seguits de dos senzills i un de doble cap enrere.

Jean Baptiste Lully (1632-1687) va versionar una pavana renaixentista que va ser tremendament popular a la cort de Versalles "La Pavane des Saisons".